Agustí Centelles

“Centelles. Les vides d’un fotògraf. 1909-1985”

Agustí Centelles (1909-1985) va néixer en el Grao (Valencia) , i amb tan sols un any d’edat es va traslladar a Barcelona. El 1925 va començar a treballar com alumne en la secció fotogràfica d’ El Día Gráfico publicant algunes fotografies. És el 1934 quan comença a treballar habitualment per La Vanguardia, després de comprar la seva primera càmera de butxaca. Va haver de pagar 900 pts per la Leica, que en els seus temps era el millor que podies trobar en el mercat. Centelles va viure la guerra civil exercint la seva feina, el fotoperiodisme. El 1936 fotografià el frustrat aixecament militar a Barcelona i la sortida de les columnes cap al front d’Aragó, ja que treballava com a reporter per la publicació La Revista. Al acabar la guerra, va haver de marxar a l’exili, derrotat, juntament amb milers i milers de compatriotes. Com tots, va iniciar aquell viatge, incert i molest, amb el mínim equipatge possible, però va saber emportar-se una joia única: els milers de negatius que va generar la seva Leica. Ho va fer no pas per consideracions artístiques, sinó per evitar les previsibles represàlies de l’exèrcit franquista sobre els milers de protagonistes de les seves fotografies.
L’exposició “Centelles. Les vides d’un fotògraf. 1909-1985” documenta la història de com aquells negatius es van salvar, i com al cap de trenta-sis anys han arribat a sortir a la llum, i presenta, per primera vegada, una aproximació global a la figura del fotògraf i a la seva obra que inclou l’etapa formativa durant els anys trenta, el desenvolupament del reportatge gràfic als diaris del seu temps o les peripècies del fotoperiodista durant la guerra i l’exili entre d’altres aspectes. L’exposició inclou instal·lacions de fotògrafs contemporanis com Joan Fontcuberta i Gervasio Sánchez, així com recreacions audiovisuals signades per Quelic Berga i Maite Ninou. David Trueba i Kim Manresa hi han col·laborat amb valoracions personals sobre el llegat de Centelles.
L’exposició es pot anar veure al Palau de la Virreina de dimarts a divendres entre les 11–14 hores i entre les 16-20.30 i els dissabtes entre les 11-20.30 hores fins el 19 de març del 2007.
És una exposició que sens dubte no deixa indiferent a ningú. Et fa obrir els ulls sobre un fet que va passar i que no em d’oblidar per res ja que forma part de la nostra història, i Agustí Centelles, el gran fotògraf de la Guerra Civil, torna ha estar present entre nosaltres, no físicament, però sí a través de la seva obra.
Tenia moltes ganes de veure l’exposició. Han recuperat diferents testimonis del propi artista, el recorden personatges com Pons Prades, qui va treballar amb ell, o el jove David Trueba, per donar dos exemples. Al entrar, molt suggerent, trobem la seva càmera Leica, els carnets de premsa, fotografies de Barcelona i una esplèndida col·lecció de retrats, alguns realment extraordinaris com el de Pau Casals, Francesc Macià, H.G. Wells, Paulino Uzcudun o Josep Clara entre d’altres. També s’ofereix una magnífica selecció de treballs sobre esports (atletisme, piragüisme, ciclisme...), reportatges sobre la vida quotidiana de Barcelona i series sobre la Guerra Civil.
Des del meu punt de vista, el muntatge no li fa un favor al fotoperiodista. És molt arriscat i confús. Hi han masses fotografies i es troben ordenades (ja sigui per les dimensions, el marc o la impressió digital) de manera dubtosa i insegures. Trobo que hi ha sobreabundància, unes fotografies es mengen les altres. L’ obra de Centelles és tant extraordinària, que la disposició utilitzada no ha estat a l’altura de les expectatives.

LA XAVA - Juli Vallmitjana

LA XAVA – Juli Vallmitjana

La Barcelona amagada

El fet d’ descriure la realitat crua dels baixos fons, i fer-ho, a més, sense cap por de denunciar les actituds indiferents i d'hipocresia de la ciutadania reeixida i benpensant, permeté a Juli Vallmitjana arribar a ser considerat el narrador per excel·lència del món dels gitanos i dels baixos fons de la Barcelona (creixent i desplomada alhora) dels primers anys del segle XX. La Xava (1910) , Sota Montjuïc (1908 ) o De la ciutat vella són clars exemples d’aquesta narrativa realista, caracteritzada per ser obres breus que traslladaven als escenaris escenes urbanes protagonitzades per la societat marginal. Els costums dels gitanos, els personatges dels baixos fons de Barcelona, els nens del suburbi, la vida dels delinqüents i de les prostitutes juguen un paper principal en la seva obra. Totes aquestes característiques les trobem en La Xava, publicada el 1910 i que ara torna al carrer de la mà d’Enric Casasses i Edicions de 1984. La Xava és una crònica que narra la supervivència de la seva protagonista pels carrers del Portal de Santa Madrona, vora el port de la Barcelona de primers del segle XX.

La protagonista de l’obra és la Roseta, una noia que li ha tocat viure en un dels barris més pobres de Barcelona. Filla d’una mare prostituta, la Gravada, i d’un pare delinqüent i maltractador, en Botxinet, haurà d’escapar del món de la misèria, les prostitutes, les delinqüències i de la pobresa que l’envolta. La vida de la Xava (nom amb el qual la coneixen entre les prostitutes), és plena de desgracies. Primer amb la mort de la seva mare a mans del seu pare. Aquest decideix fugir a França amb la germana petita de la Roseta. Al cap d’un temps es casa amb en Rafael. El qui era el seu marit l’acaba abandonant deixant-la embarassada. Aquest és un cop molt dur en la vida de la Roseta, i és quant, tot i els seus esforços, acabarà caient al món de la prostitució. La protagonista ha agafat el camí de la mala vida, la seva salut també empitjora al cap d’un temps. El fill neix amb molts problemes de salut i acaba morint als primers mesos d’haver nascut. Quan tot semblava perdut, quan la Xava no tenia més forces per tirar endavant, apareix la figura d’en Fermí, un jove pintor que l’ajudarà a sortir del món de la prostitució i de la misèria en la qual vivia. El canvi és radical. A part de millorar la seva salut, també dóna un pas endavant en l’àmbit psicològic i humà, quan la protagonista comença a sentir-se, per primera vegada, com una persona.

Un aspecte a destacar de l’obra és el llenguatge que utilitza l’autor. És un llenguatge col·loquial, és a dir, el català que es parlava en els carrers de l’època. Un català difícil d’entendre en els temps d’avui en dia. La lectura del llibre es faria un malson sinó fos gràcies als peus de pàgina de l’edició d’Enric Casasses, els quals et faciliten molt la lectura, ja que l’obra es troba plena d’argots com pringar, xalem o agravar, entre d’altres i també abunden els castellanismes. L’autor no se’n està de res, no té pels a la llengua. Cada paraula la diu per el seu nom, encara que sigui un insult o una paraulota. Aquest fet el trobem patent en els diàlegs entre els protagonistes. Els diàlegs entre les prostitutes, entre els lladres o entre la mateixa família són totalment creïbles. No amaguen res. Els diàlegs són reals, naturals. Vallmitjana es basa en el realisme, la naturalitat és la base de la seva obra.

Josep Maria Huertas

Avantítol: El degà de Col·legi de Periodistes va morir a conseqüència d’un embassament cerebral

Mor el periodista Josep Maria Huertas Claveria

Subtítol: El President Montilla l'ha definit com un home compromès amb el seu país

El periodista català Josep Maria Huertas Claveria, ha mort aquesta matinada a l'Hospital Clínic, on estava ingressat des de divendres per un vessament cerebral. Huertas Claveria era degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya des de l'estiu passat. Recentment havia rebut el Guardó Ofici de Periodista per la seva trajectòria professional. La capella ardent quedarà instal·lada aquesta tarda al tanatori de Sancho d'Ávila de Barcelona.

De la seva llarga trajectòria política destaca l'episodi que va viure el 1975, quan va ser jutjat i condemnat per un consell de guerra franquista per un article publicat a Tele/eXprés sobre la vida sexual dels barcelonins ('La vida eròtica subterrània'), on deia que molts 'meublés' eren regentats per viudes de militar. Huertas va estar empresonat nou mesos i el cas va mobilitzar els periodistes catalans en defensa de la llibertat d'expressió. D'aquests fets, el programa 'Dies de transició' (TVC) en va fer un reportatge el 2004, titulat, 'El cas Huertas, per la llibertat d'expressió' i també s'ha escrit el llibre col·lectiu 'La presó: quatre morts, vuit mesos i vint dies. El cas Huertas Clavería' (Semir i altres, 1978).
El president de la Generalitat, José Montilla, ha lamentat la mort de Huertas Clavería, a qui ha definit com "un periodista compromès amb el seu país, amb la lluita per la recuperació de les llibertats i la democràcia, i compromès també amb la lluita per la justícia social". Montilla li ha agraït el seu treball pel fet que "ha permès que la ciutadania veiés la societat i la ciutat en tota la seva complexitat", i ha afegit que "desapareix una persona compromesa amb la professió, un gran professional, un periodista que va practicar la proximitat i la veracitat". "El periodisme i el país han perdut una gran persona i un gran professional", ha sentenciat.. Els funerals per a Josep M. Huertas es faran demà, a les dotze del migdia, a la parròquia Santa Maria del Teulat, al barri del Poblenou de Barcelona. Aquesta tarda s'instal·larà la capella ardent a Sancho d'Àvila.

Josep Pla

15 frases:


“Els escriptors han de fer-se intel·ligibles”
“M’he enamorat d’ un paisatge, una ciutat,etc”
“La condició per ser feliç, és no ser envejós”
“La realitat és superior a la intel·ligència humana”
“He nascut per parlar”
“En el Mediterrani s’ha inventat tot”
“Tots som iguals”
“Quant el poble té una passió, la moral baixa”
“La ironia és la impossibilitat de dir alguna cosa”
“A París em vaig trobar amb els llibres”
“Els diaris d’abans eren més correctes, els d’avui es troben en mans de la gent més rica”
“Fumo per trobar adjectius”
“Una de les coses que no agrada a la gent és ser massa perfecte”
“Les revolucions són totalment inútils, no serveixen per res”
“La dona és el ser “antiromàntic” per excel·lència”