De la Xina a Catalunya


Gulliem Carol, un jove estudiant de tan sols divuit anys, crea Airyou, una empresa de marxandatge per importar productes de Xangai.

És estudiant de Ciències Polítiques, tot i que la seva vocació periodística és envejable.


Empresari i periodista. Enamorat de la política i del hoquei. Així és Guillem Carol, un jove estudiant de divuit anys. Tot i la seva precocitat, ja ha començat a endinsar-se dins del món empresarial i periodístic. En el món empresarial “m’he emmerdat fa relativament poc” juntament amb un amic seu. Aquestes eres les paraules que feia servir l’ entrevistat el darrer dimecres 9 de maig en la roda de premsa que va tenir lloc en l’ Univeristat Ramon Llull. El personatge en qüestió, es va mostrar molt cofoi al explicar la seva última aventura. Han creat una empesa de marxandatge per importar productes de Xangai. L’empresa es diu Airyou i importa productes per vendre a altres empreses per publicitar-se millor. L’única diferència és que el cost de producció és molt més barat que aquí. Guillem Carol es va mostrar molt confiat de que l’empresa tirés endavant, i no va dubtar en manifestar que aquesta aventura tenia la finalitat de lucrar-se. L’empresa té un sortit de productes que les altres empreses interessades poden escollir, aquests són el productes del catàleg, però d’altra banda, també creen determinats productes que et demanen certes empreses. El jove empresari, va explicar entre riures, el que considerava el moment clau: “ Xangai va ser el moment clau, àlgid. Quan et truca a la matinada el teu amic, dient que ha comprat bitllets per anar a Xangai, vol dir que estàs emmerdat fins al fons, no hi havia volta de fulla, havíem de seguir endavant”.
La seva passió per la política la dut a entrevistar a personatges rellevants com Jordi Pujol, Ernest Benach o Joan Puigcercós. Actualment, escriu al setmanari del Penedès “3de8” fent articles i entrevistes. A més de ser un bon escriptor, també ha fet els seus pins en el món de la ràdio, col·laborant en algun programa de Catalunya Ràdio. Com es pot veure i tal com va manifestar en la roda de premsa, Gulliem Carol tot i estudiar Ciències Polítiques té una clara vocació de periodista.

Perfil:

Val a dir que abans de que vingués a fer-nos l’entrevista m’havia documentat per saber qui era en Salvador Sostres. Per aquest motiu quan va entrar per la porta no em vaig sorprendre, sabia qui era. Un home jove, d’uns trenta anys, tot i que amb tots els respectes, no ho aparentava degut al poc cabell que li quedava. Mirada perduda però forta. Em va semblar que només entrar per la porta, ens va fer una ullada a cadascú i al moment ja sabia quin peu calçàvem. La pell força blanca, inclús m’atreviria a dir que vermellosa, com si el dia abans hagués estat prenent el sol. Aquesta pell anava acompanyada d’una barba de dos dies, és aquella barba que ens pensem que ens fa més interessants i més atractius. Tot i que la major part de l’entrevista va estar assegut a la cadira, físicament se’l veia força corpulent i robust.
La forma de ser d’en salvador ja és més sorprenent i a la vegada difícil d’encertar. Té cara de bon nen, inclús a primera vista sembla una persona tímida, però no. És un autèntic murri, se les sap totes i de tots els colors possibles. És molt difícil poder-lo rebatre amb paraules. Crec que és d’aquelles persones que té una cara dura impressionant, amb el bon sentit de la paraula, té molta “jeta”. Tant li fa el que li diguin després, té un bon “par de collons” per fer moltes de les coses que ha fet.



Entrevista:

Quina és la característica principal en la teva forma d’escriure?
La meva característica principal és la renúncia a l’objectivitat i la imparcialitat. No es pot ser objectiu en aquesta vida, la realitat no existeix. M’explico. Quan has d’escriure, no importa l’estil, el que de veritat és important són les idees de cadascú. Tu pots aprendre un estil determinat per escriure, però si les idees no són bones, mai arribaràs a escriure bé. Hem de saber qui som, què fem i què volem fer en la vida. Hem de començar a construir-nos la nostra realitat.

Com portes la professió de columnista?
Intento portar-ho el millor que puc. Heu de pensar que tenir una columna a un diari és molt dur. Tenir una columna significa haver d’escriure tres articles al dia. Acabes veient la vida com si fos un article. La mirada periodística és aquesta, en cada lloc que estic em fixo mol bé, amb tots els detalls, ja que podria ser una idea per crear un article. També heu de tenir en compte que escric tres articles, però que molts cops els haig de repetir ja que no els hi ha agradat. Aquest fet representa haver de deixar un sopar, per exemple, ja que has de tenir acabat l’article i tornar-lo a enviar. Tenir una columna representa tenir unes obligacions.

Com decideixen el que volen publicar o el que no?
Això depèn d’ells. Al entrar al diari Avui, vaig fer un pacte: jo escric el que vull i tu publiques el que vols. Crec que sortim beneficiats els dos. D’ aquesta manera jo no em comprometo a escriure d’una manera determinada i amb unes paraules concretes, seguiré escrivint a la meva manera.

I la teva forma descriure és sense escrúpols, sense pèls a la llengua, cada paraula pel seu nom. Fins a on consideres el límits de la llibertat d’expressió?
Cadascú és lliure de dir el que vol. S’ha de considerar la llibertat d’expressió segons allò que escrius.


I no és molt arriscat parlar sobre la seva vida personal?
Jo parlo del que no m’importa de la meva vida personal. La gent em diu: “ets molt valent per parlar de la teva relació amb una dona”. Jo els explico que si aquesta dona m’importés de veritat, no parlaria d’ella. Jo mai parlaria de la meva mare, o de la meva àvia. Jo parlo del que no m’importa de la meva vida íntima, no tinc cap problema en compartir-ho.

Com t’afecten les crítiques?
Les crítiques m’afecten segons de qui procedeixin. Si és d’ alguna persona que és important en la meva vida doncs li prestaré tota l’atenció del món, en canvi si és d’una persona que parla molt però sense dir res interessant passo completament. Hi ha gent molt inculta en aquest país. Al començament em criticaven més que ara.

Degut a què?
Crec que t’has de guanyar el respecte de la gent. Quan acabes de començar et cauen pals per tot arreu. En mica en mica que vagis fent coses la gent et coneixerà, i aleshores s’ho pensaran dos cops abans de criticar-te. La gent et té més respecte.

Què en penses de les crítiques rebudes des del sector més femení?
M’ho han criticat tot, que si sóc masclista, que si atempto contra elles,etc. Ara ja passo. Què volen dir quan fereixo? Elles em fereixen d’altres maneres, tot és molt relatiu, però el que et puc assegurar és que no tinc res contra elles. Crec que el feminisme és el pitjor moviment que existeix contra les dones. Es pensen que d’aquesta manera es podran protegir, però és al contrari, es fan més mal elles mateixes.

Quina és la teva finalitat quan escrius un article?
Ben senzill, escriure un bon article. Hi ha gent que l’escriu per una finalitat estètica, o per convèncer o agradar alguna persona, però jo escric per escriure bé. El fil conductor quan escric és la meva sensibilitat.

Quin consell ens donaries?
Actitud. En la vida tot és qüestió d’actitud, com he dit abans, hem de saber qui som i què volem. Jo des de petit sabia que volia treballar amb en Joaquim Maria Puyal, i a base d’esforç i tossuderia ho vaig aconseguir. En el món del periodisme, si cal, s’ha de ser pesat. Tot allò que et proposis amb esforç s’acaba aconseguint.

Preguntes al Salvador Sostres

Tema enfocat: conflictes dins del món periodístic

La teva forma d’escriure no deixa indiferent a ningú, on es centren les majories crítiques que reps?
Com afrontes les crítiques? / Com les interpretes?
Què en penses de les crítiques que arriben del sector femení?
Et mossegues la llengua quan vols dir una cosa o et consideres d’aquelles persones que diu les coses pel seu nom?

Altres preguntes:

Per quin motiu no vas acabar la carrera de Periodisme?
Quin consell ens donaries?

MÀ A MÀ: CARLOS RABASSO SOLER
PER MANUEL DEL ARCO

“Això t’ho dirà Rabassó”. “El senyor Rabassó l’hi informarà”, “Rabassó ho sap...”. Això escoltarà un, si vol saber com ha anat lo de Wagner en les seves interioritats. I aquí estic amb don Carlos Rabassó Soler, vicepresident del Gran Teatre del Liceu, membre del comitè executiu del Patronat dels Festivals Wagnerians, president de l’Associació de veïns del Carrer Pelay, i solter...

“- De qui partí la idea de portar aquí als Festivals de Bayreuth?

- Els senyors Wagner van venir a Barcelona a veure si era possible donar l’espectacle aquí, sense trobar cap empresari davant d’un projecte d’aquestes dimensions. L’alcalde, senyor Simarro, va ser invitat a presenciar-lo a Bayreuth, i aquest fou el primer animador per la seva realització, buscant després de tornar, la col·laboració del senyor compte d’ Egara, i així va ser fundat el Patronato.

- Quants són vostès?

- Cent trenta que assegurem cinquanta mil pessetes cada un; l’espectacle ha costat prop de set milions de pessetes.

- Suposo que hauran tingut beneficis.

- Sí que hi ha, s’entregaran a Beneficència, si no, segueix el Patronato.

- Per què van a continuar?

- Per futurs festivals

- Un altre cop Wagner l’any que ve?

- És el nostre desig, però encara no està decidit; depèn de molts factors: un d’ells, que els senyors Wagner ens passin noves proposicions.

- En cas de que els convingui, quines obres donarien?

- Dos cicles de la Tetralogia complets, agregant una altre obra, que podria ser “"Tanhauser" [sic], "Lohengrin", etcètera.

- Han omplert?

- Sí, fins ara, i amb "La Walkyria" farem el mateix

- Com ha reaccionat el públic davant les estilitzacions?

- La gent va anar amb prevenció, però es va rendir davant dels nous sistemes d’escenografia y luminotècnia.

- Decorats i focus, queden aquí?

- Tota la instal·lació elèctrica pertany a la propietat del Gran Teatre del Liceu, i els decorats són propietat del Patronato Wagner, única entitat que podrà fer-los servir, amb previ consentiment dels senyors Wagner.

- En resum, que gràcies a Wagner ha sortit guanyant el teatre.

- Efectivament, però ha estat una cadena; sense Liceu transformat, no hi hauria espectacle Wagner; sense Wagner, no s’hagués transformat el Liceu.

- Les obres en l’escenari van costar set milions. Quant ha posat la propietat del teatre?

- Tres milions; fins a set, Ajuntament, Diputació i Estat.

- Per què no s’han preocupat, a més de l’escenari, de posar en condicions els pisos tercer, quart i cinquè, on van els autèntics melòmans?

- Per falta material de temps i en l’espera de la subvenció oficial de l’Estat, però estem decidits a afrontar aquestes reformes aquest estiu, instal·lant un ascensor i millorant tots els seients, tot i que aquest fet signifiqui reduir l’aforament.

- En quin pis saben més?

- Els "diletantis" van al quart, i allà es crea la “marimorena” en els descansos, discutint, perquè tots entenguin.

- S’ha dormit algú en el pati de butaques?

- No es sap, perquè el teatre està absolutament a les fosques.

- S’haguessin mogut vostès el mateix per un Albéniz, Falla o Granados?

- Indubtable.

- Per què no ho fan?

- Perquè ningú ens ha fet ninguna oferta que es considerés de la importància que requereix el nostre Gran Teatre. Nosaltres, el Patronato, s’ha constituït en empresari, davant la impossibilitat de que l’empresa pogués presentar aquests espectacles.

- Després d’aquests festivals, pot agradar l’opera amb els procediments antics?

- Precisament la nova instal·lació de luminotècnia donarà una major categoria i modernitat a tota la classe d’obres; les gresoles, de fet, desapareixen del Liceu, com en tots els teatres moderns del món.

- Mentre que no desapareix-hi els propis teatres…

Els joves passen de l'Estatut


Subtítol 1: ESTATUT- Els universitaris no saben què proposa el nou estatut aprovat pel Parlament de Catalunya

Subtítol 2: FINANÇAMENT- La defensa d'un nou model de finançament és l'únic que interessa a la joventut

Destacat 1: El terme llengua i la identitat interessen molt poc als joves

Destacat 2: "No sé, tío. ¿Qué es el concierto? Cuéntamelo y te digo si estoy a favor"

Agustí Centelles

“Centelles. Les vides d’un fotògraf. 1909-1985”

Agustí Centelles (1909-1985) va néixer en el Grao (Valencia) , i amb tan sols un any d’edat es va traslladar a Barcelona. El 1925 va començar a treballar com alumne en la secció fotogràfica d’ El Día Gráfico publicant algunes fotografies. És el 1934 quan comença a treballar habitualment per La Vanguardia, després de comprar la seva primera càmera de butxaca. Va haver de pagar 900 pts per la Leica, que en els seus temps era el millor que podies trobar en el mercat. Centelles va viure la guerra civil exercint la seva feina, el fotoperiodisme. El 1936 fotografià el frustrat aixecament militar a Barcelona i la sortida de les columnes cap al front d’Aragó, ja que treballava com a reporter per la publicació La Revista. Al acabar la guerra, va haver de marxar a l’exili, derrotat, juntament amb milers i milers de compatriotes. Com tots, va iniciar aquell viatge, incert i molest, amb el mínim equipatge possible, però va saber emportar-se una joia única: els milers de negatius que va generar la seva Leica. Ho va fer no pas per consideracions artístiques, sinó per evitar les previsibles represàlies de l’exèrcit franquista sobre els milers de protagonistes de les seves fotografies.
L’exposició “Centelles. Les vides d’un fotògraf. 1909-1985” documenta la història de com aquells negatius es van salvar, i com al cap de trenta-sis anys han arribat a sortir a la llum, i presenta, per primera vegada, una aproximació global a la figura del fotògraf i a la seva obra que inclou l’etapa formativa durant els anys trenta, el desenvolupament del reportatge gràfic als diaris del seu temps o les peripècies del fotoperiodista durant la guerra i l’exili entre d’altres aspectes. L’exposició inclou instal·lacions de fotògrafs contemporanis com Joan Fontcuberta i Gervasio Sánchez, així com recreacions audiovisuals signades per Quelic Berga i Maite Ninou. David Trueba i Kim Manresa hi han col·laborat amb valoracions personals sobre el llegat de Centelles.
L’exposició es pot anar veure al Palau de la Virreina de dimarts a divendres entre les 11–14 hores i entre les 16-20.30 i els dissabtes entre les 11-20.30 hores fins el 19 de març del 2007.
És una exposició que sens dubte no deixa indiferent a ningú. Et fa obrir els ulls sobre un fet que va passar i que no em d’oblidar per res ja que forma part de la nostra història, i Agustí Centelles, el gran fotògraf de la Guerra Civil, torna ha estar present entre nosaltres, no físicament, però sí a través de la seva obra.
Tenia moltes ganes de veure l’exposició. Han recuperat diferents testimonis del propi artista, el recorden personatges com Pons Prades, qui va treballar amb ell, o el jove David Trueba, per donar dos exemples. Al entrar, molt suggerent, trobem la seva càmera Leica, els carnets de premsa, fotografies de Barcelona i una esplèndida col·lecció de retrats, alguns realment extraordinaris com el de Pau Casals, Francesc Macià, H.G. Wells, Paulino Uzcudun o Josep Clara entre d’altres. També s’ofereix una magnífica selecció de treballs sobre esports (atletisme, piragüisme, ciclisme...), reportatges sobre la vida quotidiana de Barcelona i series sobre la Guerra Civil.
Des del meu punt de vista, el muntatge no li fa un favor al fotoperiodista. És molt arriscat i confús. Hi han masses fotografies i es troben ordenades (ja sigui per les dimensions, el marc o la impressió digital) de manera dubtosa i insegures. Trobo que hi ha sobreabundància, unes fotografies es mengen les altres. L’ obra de Centelles és tant extraordinària, que la disposició utilitzada no ha estat a l’altura de les expectatives.

LA XAVA - Juli Vallmitjana

LA XAVA – Juli Vallmitjana

La Barcelona amagada

El fet d’ descriure la realitat crua dels baixos fons, i fer-ho, a més, sense cap por de denunciar les actituds indiferents i d'hipocresia de la ciutadania reeixida i benpensant, permeté a Juli Vallmitjana arribar a ser considerat el narrador per excel·lència del món dels gitanos i dels baixos fons de la Barcelona (creixent i desplomada alhora) dels primers anys del segle XX. La Xava (1910) , Sota Montjuïc (1908 ) o De la ciutat vella són clars exemples d’aquesta narrativa realista, caracteritzada per ser obres breus que traslladaven als escenaris escenes urbanes protagonitzades per la societat marginal. Els costums dels gitanos, els personatges dels baixos fons de Barcelona, els nens del suburbi, la vida dels delinqüents i de les prostitutes juguen un paper principal en la seva obra. Totes aquestes característiques les trobem en La Xava, publicada el 1910 i que ara torna al carrer de la mà d’Enric Casasses i Edicions de 1984. La Xava és una crònica que narra la supervivència de la seva protagonista pels carrers del Portal de Santa Madrona, vora el port de la Barcelona de primers del segle XX.

La protagonista de l’obra és la Roseta, una noia que li ha tocat viure en un dels barris més pobres de Barcelona. Filla d’una mare prostituta, la Gravada, i d’un pare delinqüent i maltractador, en Botxinet, haurà d’escapar del món de la misèria, les prostitutes, les delinqüències i de la pobresa que l’envolta. La vida de la Xava (nom amb el qual la coneixen entre les prostitutes), és plena de desgracies. Primer amb la mort de la seva mare a mans del seu pare. Aquest decideix fugir a França amb la germana petita de la Roseta. Al cap d’un temps es casa amb en Rafael. El qui era el seu marit l’acaba abandonant deixant-la embarassada. Aquest és un cop molt dur en la vida de la Roseta, i és quant, tot i els seus esforços, acabarà caient al món de la prostitució. La protagonista ha agafat el camí de la mala vida, la seva salut també empitjora al cap d’un temps. El fill neix amb molts problemes de salut i acaba morint als primers mesos d’haver nascut. Quan tot semblava perdut, quan la Xava no tenia més forces per tirar endavant, apareix la figura d’en Fermí, un jove pintor que l’ajudarà a sortir del món de la prostitució i de la misèria en la qual vivia. El canvi és radical. A part de millorar la seva salut, també dóna un pas endavant en l’àmbit psicològic i humà, quan la protagonista comença a sentir-se, per primera vegada, com una persona.

Un aspecte a destacar de l’obra és el llenguatge que utilitza l’autor. És un llenguatge col·loquial, és a dir, el català que es parlava en els carrers de l’època. Un català difícil d’entendre en els temps d’avui en dia. La lectura del llibre es faria un malson sinó fos gràcies als peus de pàgina de l’edició d’Enric Casasses, els quals et faciliten molt la lectura, ja que l’obra es troba plena d’argots com pringar, xalem o agravar, entre d’altres i també abunden els castellanismes. L’autor no se’n està de res, no té pels a la llengua. Cada paraula la diu per el seu nom, encara que sigui un insult o una paraulota. Aquest fet el trobem patent en els diàlegs entre els protagonistes. Els diàlegs entre les prostitutes, entre els lladres o entre la mateixa família són totalment creïbles. No amaguen res. Els diàlegs són reals, naturals. Vallmitjana es basa en el realisme, la naturalitat és la base de la seva obra.