Perfil:

Val a dir que abans de que vingués a fer-nos l’entrevista m’havia documentat per saber qui era en Salvador Sostres. Per aquest motiu quan va entrar per la porta no em vaig sorprendre, sabia qui era. Un home jove, d’uns trenta anys, tot i que amb tots els respectes, no ho aparentava degut al poc cabell que li quedava. Mirada perduda però forta. Em va semblar que només entrar per la porta, ens va fer una ullada a cadascú i al moment ja sabia quin peu calçàvem. La pell força blanca, inclús m’atreviria a dir que vermellosa, com si el dia abans hagués estat prenent el sol. Aquesta pell anava acompanyada d’una barba de dos dies, és aquella barba que ens pensem que ens fa més interessants i més atractius. Tot i que la major part de l’entrevista va estar assegut a la cadira, físicament se’l veia força corpulent i robust.
La forma de ser d’en salvador ja és més sorprenent i a la vegada difícil d’encertar. Té cara de bon nen, inclús a primera vista sembla una persona tímida, però no. És un autèntic murri, se les sap totes i de tots els colors possibles. És molt difícil poder-lo rebatre amb paraules. Crec que és d’aquelles persones que té una cara dura impressionant, amb el bon sentit de la paraula, té molta “jeta”. Tant li fa el que li diguin després, té un bon “par de collons” per fer moltes de les coses que ha fet.



Entrevista:

Quina és la característica principal en la teva forma d’escriure?
La meva característica principal és la renúncia a l’objectivitat i la imparcialitat. No es pot ser objectiu en aquesta vida, la realitat no existeix. M’explico. Quan has d’escriure, no importa l’estil, el que de veritat és important són les idees de cadascú. Tu pots aprendre un estil determinat per escriure, però si les idees no són bones, mai arribaràs a escriure bé. Hem de saber qui som, què fem i què volem fer en la vida. Hem de començar a construir-nos la nostra realitat.

Com portes la professió de columnista?
Intento portar-ho el millor que puc. Heu de pensar que tenir una columna a un diari és molt dur. Tenir una columna significa haver d’escriure tres articles al dia. Acabes veient la vida com si fos un article. La mirada periodística és aquesta, en cada lloc que estic em fixo mol bé, amb tots els detalls, ja que podria ser una idea per crear un article. També heu de tenir en compte que escric tres articles, però que molts cops els haig de repetir ja que no els hi ha agradat. Aquest fet representa haver de deixar un sopar, per exemple, ja que has de tenir acabat l’article i tornar-lo a enviar. Tenir una columna representa tenir unes obligacions.

Com decideixen el que volen publicar o el que no?
Això depèn d’ells. Al entrar al diari Avui, vaig fer un pacte: jo escric el que vull i tu publiques el que vols. Crec que sortim beneficiats els dos. D’ aquesta manera jo no em comprometo a escriure d’una manera determinada i amb unes paraules concretes, seguiré escrivint a la meva manera.

I la teva forma descriure és sense escrúpols, sense pèls a la llengua, cada paraula pel seu nom. Fins a on consideres el límits de la llibertat d’expressió?
Cadascú és lliure de dir el que vol. S’ha de considerar la llibertat d’expressió segons allò que escrius.


I no és molt arriscat parlar sobre la seva vida personal?
Jo parlo del que no m’importa de la meva vida personal. La gent em diu: “ets molt valent per parlar de la teva relació amb una dona”. Jo els explico que si aquesta dona m’importés de veritat, no parlaria d’ella. Jo mai parlaria de la meva mare, o de la meva àvia. Jo parlo del que no m’importa de la meva vida íntima, no tinc cap problema en compartir-ho.

Com t’afecten les crítiques?
Les crítiques m’afecten segons de qui procedeixin. Si és d’ alguna persona que és important en la meva vida doncs li prestaré tota l’atenció del món, en canvi si és d’una persona que parla molt però sense dir res interessant passo completament. Hi ha gent molt inculta en aquest país. Al començament em criticaven més que ara.

Degut a què?
Crec que t’has de guanyar el respecte de la gent. Quan acabes de començar et cauen pals per tot arreu. En mica en mica que vagis fent coses la gent et coneixerà, i aleshores s’ho pensaran dos cops abans de criticar-te. La gent et té més respecte.

Què en penses de les crítiques rebudes des del sector més femení?
M’ho han criticat tot, que si sóc masclista, que si atempto contra elles,etc. Ara ja passo. Què volen dir quan fereixo? Elles em fereixen d’altres maneres, tot és molt relatiu, però el que et puc assegurar és que no tinc res contra elles. Crec que el feminisme és el pitjor moviment que existeix contra les dones. Es pensen que d’aquesta manera es podran protegir, però és al contrari, es fan més mal elles mateixes.

Quina és la teva finalitat quan escrius un article?
Ben senzill, escriure un bon article. Hi ha gent que l’escriu per una finalitat estètica, o per convèncer o agradar alguna persona, però jo escric per escriure bé. El fil conductor quan escric és la meva sensibilitat.

Quin consell ens donaries?
Actitud. En la vida tot és qüestió d’actitud, com he dit abans, hem de saber qui som i què volem. Jo des de petit sabia que volia treballar amb en Joaquim Maria Puyal, i a base d’esforç i tossuderia ho vaig aconseguir. En el món del periodisme, si cal, s’ha de ser pesat. Tot allò que et proposis amb esforç s’acaba aconseguint.