LA XAVA – Juli Vallmitjana
La Barcelona amagada
El fet d’ descriure la realitat crua dels baixos fons, i fer-ho, a més, sense cap por de denunciar les actituds indiferents i d'hipocresia de la ciutadania reeixida i benpensant, permeté a Juli Vallmitjana arribar a ser considerat el narrador per excel·lència del món dels gitanos i dels baixos fons de la Barcelona (creixent i desplomada alhora) dels primers anys del segle XX. La Xava (1910) , Sota Montjuïc (1908 ) o De la ciutat vella són clars exemples d’aquesta narrativa realista, caracteritzada per ser obres breus que traslladaven als escenaris escenes urbanes protagonitzades per la societat marginal. Els costums dels gitanos, els personatges dels baixos fons de Barcelona, els nens del suburbi, la vida dels delinqüents i de les prostitutes juguen un paper principal en la seva obra. Totes aquestes característiques les trobem en La Xava, publicada el 1910 i que ara torna al carrer de la mà d’Enric Casasses i Edicions de 1984. La Xava és una crònica que narra la supervivència de la seva protagonista pels carrers del Portal de Santa Madrona, vora el port de la Barcelona de primers del segle XX.
La protagonista de l’obra és la Roseta, una noia que li ha tocat viure en un dels barris més pobres de Barcelona. Filla d’una mare prostituta, la Gravada, i d’un pare delinqüent i maltractador, en Botxinet, haurà d’escapar del món de la misèria, les prostitutes, les delinqüències i de la pobresa que l’envolta. La vida de la Xava (nom amb el qual la coneixen entre les prostitutes), és plena de desgracies. Primer amb la mort de la seva mare a mans del seu pare. Aquest decideix fugir a França amb la germana petita de la Roseta. Al cap d’un temps es casa amb en Rafael. El qui era el seu marit l’acaba abandonant deixant-la embarassada. Aquest és un cop molt dur en la vida de la Roseta, i és quant, tot i els seus esforços, acabarà caient al món de la prostitució. La protagonista ha agafat el camí de la mala vida, la seva salut també empitjora al cap d’un temps. El fill neix amb molts problemes de salut i acaba morint als primers mesos d’haver nascut. Quan tot semblava perdut, quan la Xava no tenia més forces per tirar endavant, apareix la figura d’en Fermí, un jove pintor que l’ajudarà a sortir del món de la prostitució i de la misèria en la qual vivia. El canvi és radical. A part de millorar la seva salut, també dóna un pas endavant en l’àmbit psicològic i humà, quan la protagonista comença a sentir-se, per primera vegada, com una persona.
Un aspecte a destacar de l’obra és el llenguatge que utilitza l’autor. És un llenguatge col·loquial, és a dir, el català que es parlava en els carrers de l’època. Un català difícil d’entendre en els temps d’avui en dia. La lectura del llibre es faria un malson sinó fos gràcies als peus de pàgina de l’edició d’Enric Casasses, els quals et faciliten molt la lectura, ja que l’obra es troba plena d’argots com pringar, xalem o agravar, entre d’altres i també abunden els castellanismes. L’autor no se’n està de res, no té pels a la llengua. Cada paraula la diu per el seu nom, encara que sigui un insult o una paraulota. Aquest fet el trobem patent en els diàlegs entre els protagonistes. Els diàlegs entre les prostitutes, entre els lladres o entre la mateixa família són totalment creïbles. No amaguen res. Els diàlegs són reals, naturals. Vallmitjana es basa en el realisme, la naturalitat és la base de la seva obra.
La Barcelona amagada
El fet d’ descriure la realitat crua dels baixos fons, i fer-ho, a més, sense cap por de denunciar les actituds indiferents i d'hipocresia de la ciutadania reeixida i benpensant, permeté a Juli Vallmitjana arribar a ser considerat el narrador per excel·lència del món dels gitanos i dels baixos fons de la Barcelona (creixent i desplomada alhora) dels primers anys del segle XX. La Xava (1910) , Sota Montjuïc (1908 ) o De la ciutat vella són clars exemples d’aquesta narrativa realista, caracteritzada per ser obres breus que traslladaven als escenaris escenes urbanes protagonitzades per la societat marginal. Els costums dels gitanos, els personatges dels baixos fons de Barcelona, els nens del suburbi, la vida dels delinqüents i de les prostitutes juguen un paper principal en la seva obra. Totes aquestes característiques les trobem en La Xava, publicada el 1910 i que ara torna al carrer de la mà d’Enric Casasses i Edicions de 1984. La Xava és una crònica que narra la supervivència de la seva protagonista pels carrers del Portal de Santa Madrona, vora el port de la Barcelona de primers del segle XX.
La protagonista de l’obra és la Roseta, una noia que li ha tocat viure en un dels barris més pobres de Barcelona. Filla d’una mare prostituta, la Gravada, i d’un pare delinqüent i maltractador, en Botxinet, haurà d’escapar del món de la misèria, les prostitutes, les delinqüències i de la pobresa que l’envolta. La vida de la Xava (nom amb el qual la coneixen entre les prostitutes), és plena de desgracies. Primer amb la mort de la seva mare a mans del seu pare. Aquest decideix fugir a França amb la germana petita de la Roseta. Al cap d’un temps es casa amb en Rafael. El qui era el seu marit l’acaba abandonant deixant-la embarassada. Aquest és un cop molt dur en la vida de la Roseta, i és quant, tot i els seus esforços, acabarà caient al món de la prostitució. La protagonista ha agafat el camí de la mala vida, la seva salut també empitjora al cap d’un temps. El fill neix amb molts problemes de salut i acaba morint als primers mesos d’haver nascut. Quan tot semblava perdut, quan la Xava no tenia més forces per tirar endavant, apareix la figura d’en Fermí, un jove pintor que l’ajudarà a sortir del món de la prostitució i de la misèria en la qual vivia. El canvi és radical. A part de millorar la seva salut, també dóna un pas endavant en l’àmbit psicològic i humà, quan la protagonista comença a sentir-se, per primera vegada, com una persona.
Un aspecte a destacar de l’obra és el llenguatge que utilitza l’autor. És un llenguatge col·loquial, és a dir, el català que es parlava en els carrers de l’època. Un català difícil d’entendre en els temps d’avui en dia. La lectura del llibre es faria un malson sinó fos gràcies als peus de pàgina de l’edició d’Enric Casasses, els quals et faciliten molt la lectura, ja que l’obra es troba plena d’argots com pringar, xalem o agravar, entre d’altres i també abunden els castellanismes. L’autor no se’n està de res, no té pels a la llengua. Cada paraula la diu per el seu nom, encara que sigui un insult o una paraulota. Aquest fet el trobem patent en els diàlegs entre els protagonistes. Els diàlegs entre les prostitutes, entre els lladres o entre la mateixa família són totalment creïbles. No amaguen res. Els diàlegs són reals, naturals. Vallmitjana es basa en el realisme, la naturalitat és la base de la seva obra.
1 comentario:
Bé. No te l'has jugada gaire, has assegurat el tret, és un text que es pot escriure sense haver llegit el llibre i que no genera cap moment d'entusiasme, però bé. Tal com està és un 6.
Publicar un comentario